Desfile de Gaiates
Estela Bernad i Monferrer
Llibret Gaiata 8, 2009.
Parlar de Magdalena va indiscutiblement unit a parlar de Gaiata, per molt que hi haja gent que ho denoste, o que pense que el treball de les Comissions de Gaiates estigue de més o inclús que el monument sigue una coentor o no agrade.
Any rere any, les festes de la Magdalena arriben a la nostra ciutat i es el tercer diumenge de Quaresma, quant apleguen a la seua eclosió, i aleshores encara es troben en el seu començament. Eixe dia, en el que Castelló desperta amb el repicament de la campana Vicent i en el que els seus carrers s'animen amb l'escarrassament dels romers, i el rumor dels carros, tindrà la seua conclusió d'honor, amb la Desfilada de Gaiates. Ja en el segle XVIII, Llorens de Clavell, senyalava aquesta desfilada com “…La Procesión de las Luzes por la muchedumbre de ellas”, o Mossèn Vela indicava “…que convierten la noche en claro día”.
Evocació de la llum, evocació plàstica i singular, en el que el fet a destacar es l'estètica del contrast de la lluminària en mig de la foscor de la nit, i que des de temps immemorials ha segut senyal d'identitat de la nostra celebració. Es òbviament el segle XVIII, segle de la il·lustració, segle de les llums, fonamental en el seu desenrotllament, però esta processó amb llums ja es celebrava des de temps més remots. A l'igual que la romeria a la Magdalena, documentada en 1375 per primera vegada, segons el Cronista de Castelló Revest, la celebració d'esta processó penitencial entrant en la ciutat amb ciris i gaiates manuals, ja es realitzava anteriorment.
La desfilada de gaiates no tindria sentit sense el caràcter penitencial que li dona sentit i origen. La desfilada de gaiates, per tant, és el fermall d'or de la romeria a la Magdalena, és l'entrada triomfal dels romers que amb el mocador verd sobre els muscles, tornen de la seua penitència, desprès d'haver realitzat un llarg camí. Amb les seues canyes, amb les que han anat cap a l'ermita de la Magdalena, tornen amb els fanals per a il·luminar l'entrada al poble, a Castelló. Antigament, aquesta processó nocturna es realitzava amb ciris, després, ja entrat el segle XVIII, els penitents portaven gaiates de canya amb ciris i fanals.
I és que, any rere any, faça fred o calor, ploga o trone, la litúrgia de la romeria es repeteix, i la gent es retroba amb els seus orígens en aquella xicoteta ermita blanca, en la lloma de la muntanya. Però això comporta que per la nit, té lloc l'entrada triomfal dels romers a la ciutat, i com ve diu A. Monferrer “...la tornada a la ciutat és un signe de pairalisme, que completa el sentit de la Magdalena”.
En este sentit, hem de destacar que les festes de la Magdalena, són festes fundacionals, on les gents de Castelló demostren la fidelitat als seus orígens, rememorant aquell dia 8 de setembre de 1252 on Jaume I, el rei conqueridor dels Valencians, estant a Lleida va donar la carta fundacional a Castelló.
Segons senyalen cronistes i historiadors de la vila, aquesta tradició que mou tot un poble, ha segut constant i, pràcticament, ininterrompuda. I aquest ritual romer es repeteix cada any al trencar el primer albor del dia, on tota una ciutat es mobilitza, al so de les carcasses, la campana, i el rumor de la gent. El dringar de la campaneta, el sarau dels romers, els coets, el tabal i la dolçaina, tants i tants adorns per a este escenari inigualable, que conformen, entre altres, els símbols de la romeria de les canyes, acte central de les nostres festes, que culminen amb la desfilada de gaiates, continuació de la tornada de la romeria de les canyes.
És en el segle XVIII, quan s'uneixen en el caràcter de la romeria, el sentit penitencial destacat en les èpoques anteriors i el fet de ser la romeria consciència històrica del passat dels castellonencs. A partir d'aquest moment, comença un nou caràcter en la commemoració de la festa i adquireix protagonisme el monument de la gaiata. El segle XVIII, anomenat segle de les llums, degut al creixement demogràfic i econòmic de la vila, ja reconeix les gaiates i nomena la processó de tornada de la romeria, la processó de les llums, com hem destacat anteriorment, degut a les gaiates que portaven els penitents, segons els testimonis de l'època.
Però, que són les gaiates? Per a la gent de Castelló i segons el que diu la dita donada per Pascual Felip “la gaiata és un monument de llum sense foc ni fum”. Definició, que encara que avui és vàlida, xoca de front amb el seu naixement, ja que com hem explicat, al principi, les gaiates precisament s'encenien amb foc i possiblement feien fum, però allò més important, donaven llum.
A totes les xiquetes i xiquets de La Plana, des de ben menudets se'ls explica que la romeria celebra el trasllat de la vila de Castelló de la muntanya a la Plana, on els primers romers utilitzaven canyes i gaiatos per tal de temptejar els terrenys per on passaven, segons senyala la llegenda que establia la necessitat dels primers pobladors de fer ús de les mateixes, degut a la irregularitat dels terrenys i a que el trasllat es va fer de nit. Per este motiu, els antics “moradors” portaven canyes i gaiatos (gaiates), on penjaren fanals i xicotetes llums que ajudaven a reconèixer el camí. També portaven rotllos per a poder recuperar-se de l'esforç de la baixada.
Això és part de la llegenda, on s'arrepleguen part dels símbols més importants de les nostres festes: les canyes, els gaiatos, els rotllos i els fanals. Símbols que ompliran junt a altres la configuració de la nostra celebració. No deixa de ser una bonica contalla, però com destaca A. Monferrer “...la gaiata podria continuar sent el símbol de la celebració magdalenera encara que no existire aquesta contalla”.
Com hem explicat, el sentit de l'entrada a la ciutat era per culminar la rogativa. L'entrada amb llums, era per a il·luminar la foscor de la nit. Poc a poc, estes xicotetes gaiates de mà, que any rere any, portaven els romers que commemoraven aquesta fita, i que feien que la nit es tornara clara com el dia, van desenvolupar-se fins al monument actual en el període barroc tardà. En esta època, conservant els símbols propis, com la culminació en forma de gaiato i les llums i el color, es munten damunt carros i es converteixen en autèntiques lluminàries.
I per què culminada amb la forma de gaiato? Està clar que a banda del simbolisme relacionat amb els bordons dels peregrins, es reconeix com aquell que portaven al segle XVIII, les dones i xiquetes que feien la processó al set-cents, anant vestides com a magdalenes, amb el cabell llarg i solt i portant els gaiatos plens de ciris. Des de llavors, la gaiata, primer manual i després monumental, esdevé imprescindible, tornant espectacular la processó per la brillantor de les lluminàries en la nit. I és precisament amb el barroc, quan la imprompta de l'ornamentació gaiatera pren tot el seu auge i la seua estètica segons el gust del moment.
Al segle XIX, ja es coneixia esta processó com “la fiesta de la Gaiata”, i els cronistes de l'època arrepleguen com es trobaven plens de gent els carrers d'Enmig i Major al pas de la desfilada, mentres centenars de xiquetes i dones vestides de penitents i magdalenes i amb un ciri en la mà, recorrien els carrers entre les gaiates monumentals, amb profusió de gots i llums de colors, que com descriu Balbas es tractava de “hermosas pirámides con gran número de luces”. En 1854, l'Ajuntament de Castelló, va decidir construir 14 noves gaiates, per que agradaven molt als ciutadans. Aquestes havien evolucionat des de les primeres gaiates de mà portades per un sol home, i de les que penjaven cintes blanques on anaven lligades xiquetes menudes que eren conegudes com les “xiquetes del meneo”. També es van construir altres gaiates més grans, portades per varis homes i després vindrien les grans gaiates monumentals, arrossegades per carros i bèsties, i que presentaven grans dosis de simbolisme.
A principis del segle XX, apareixen les gaiates corporatives, dissenyades per artistes com el pintor Vicent Castell, Bernat Artola, etc. i amb clara estètica monumental i remembrança històrica. El que en el seu moment començara l'Ajuntament, va ser seguit per la Gaiata Militar, la del Cercle Mercantil, la de la Càmera Agrícola o el Gremi de Sant Isidre, entre d'altres tradicionals. En 1929, va haver una proposta, des de l'Ajuntament, de participació dels barris amb la seua respectiva gaiata, que no va quallar fins 1945.
A partir de 1945, en la reestructuració de les Festes de la Magdalena portada endavant per un grup de prohoms de Castelló, encapçalats per Segarra Ribés, es divideix la ciutat en 12 sectors per a fer cadascun la seua gaiata (aquestos sectors coincideixen amb les comissions de gaiata, i és per això, que a Castelló les gaiates tenen nom i número) i a més a més es publiquen les normes generals per projectar i executar les gaiates.
A partir de 1980 creix el nombre de gaiates i comissions, i en l'actualitat hi han 19 sectors gaiaters, que construeixen cada edició magdalenera el seu monument per tal que pugue desfilar el tercer diumenge de Quaresma per la nit.
Està clar, que queda molt per dir sobre la Gaiata, així com també resta molt en quant a la seua evolució estètica. Tot i que es veu limitada pel fet de tindre que desplaçar-se el dia de la desfilada de les gaiates, hi ha molta gent que pensa que aquest monument deu evolucionar. Com escrivia J. Nos “...proposen que el monument siga més gran, i siga una monumental figura artística de llum, on es deu d'aliar la grandiositat i la fidelitat als seus orígens”. El clamor general, advoca per una gaiata sense trets que recorden les falles, com ara cartó o escenes amb figures; D'aquesta manera guardaran la seua singularitat.
Certament, crec que la Gaiata deuria de guanyar en tamany, altura i ornamentació, i molta, moltíssima més llum. Així, veritablement s'engrandirien, seguint fidels als seus orígens. Tal vegada, apropiant-me les idees d'una coneguda persona molt vinculada al món gaiater (J. Rovira) “...es deuria treballar en un monument fixe, en el que hi haguera una part que aportare la seua particularitat, i que es puguera desmuntar i desplaçar per la ciutat el dia de la desfilada de Gaiates”. M'agrada eixa idea, ja que mantenint la diferenciació de la Gaiata, aporta monumentalitat i evolució, i sobre tot, llum, molta llum que il·lumina la nit gaiatera, la nit castellonera. Només es tracta d'un repte, els castelloners i les castelloneres del futur deurien acceptar-lo, així progressarien les nostres festes, sense trencar amb la tradició. El món de la festa treballe; El futur proveirà …
