Casa Matutano
Vicent Pitarch i Almela
Llibret Gaiata 8, 2013.
Un divendres, segurament el 2 de desembre de 1932, s’aplegaven, al carrer dels Cavallers, de Castelló de la Plana, «en la nostra casa social i entorn de la nostra taula de treball» de la Societat Castellonenca de Cultura (SCC), vuit homenots, personatges rellevants del valencianisme de la República i definitivament determinants en la dinàmica que ha conduït el País Valencià fins avui mateix. Exactament, eren Salvador Guinot, Lluís Revest, Àngel Sánchez Gozalbo i Gaetà Huguet, de la SCC; Salvador Carreres Zacarés, Adolf Pizcueta, Joaquim Reig i Emili Gómez Nadal, en representació del Centre de Cultura Valenciana, l’editorial L’Estel, el setmanari El Camí i l’Agrupació Valencianista Republicana, respectivament. Fixeu-vos-hi bé: aquella era, sens dubte, una reunió la transcendència civil de la qual resultava inabastable fins i tot per als seus mateixos protagonistes, i el cas és que, al cap de vuitanta anys, no hem estat encara capaços de valorar-la en tota la seua dimensió. De la reunió n’eixiria l’acord definitiu, i venturós, de les Normes de Castelló, per bé que el document que acabaria recollint-les duria la data simbòlica del 21 d’aquell mateix desembre.
Notem que la meitat dels reunits havien vingut des de València, mentre que els altres quatre eren veïns de Castelló. Sabem, de tota manera, que Gaetà Huguet acudia en aquella circumstància al carrer dels Cavallers procedent de la seua finca de la Foia, a la Barona. Ell i el seu amic Pizcueta –en col·laboració estreta amb Reig– havien esdevingut els promotors incansables de l’etapa final del procés que culminava en la reunió que ara rememorem. A partir dels vuit valencians que havien pres l’acord decisiu d’acceptar la normativització de la llengua, els signataris de les Normes acabarien sent seixanta-un, una llista que es completa mitjançant catorze entitats –de signe cultural i polític– del país.
Val a dir que l’escena que ara ens representem mentalment era privada i modesta, alhora que assoliria els valors de transcendència històrica que de vegades caracteritzen els actes senzills. Exempta de suports institucionals, constituïa la culminació d’un procés que havien protagonitzat i aleshores duien a terme en exclusiva els sectors civils, una condició que hi aportava ingredients de compromisos socials i d’il·lusions. D’aquestes il·lusions ja se’n feia eco la premsa valencianista de l’època. Per exemple, El Camí les expressava en els termes següents: «S’acaba l’any i hi ha promeses falagueres per al vinent, dins el camp cultural. Era una necessitat cada dia més sentida, l’acabament de l’anarquia ortogràfica». Certament, aleshores, això és, uns dies abans de l’emblemàtic 21 de desembre, una colla de «patriotes» (la precisió la manlleve al setmanari Izquierda, un altre testimoni del nostre episodi) reunits a Castelló, començava a veure el final del túnel del caos antinormatiu que s’havia enquistat dins la societat, d’ençà de segles. Aquella reunió, en definitiva, era el millor regal de Nadal que podia esperar la ciutat de Castelló; amb ella, tota la societat valenciana i, encara, el conjunt de la catalanitat.
Avui pot sorprendre que la premsa local ignorara absolutament la reunió que tenia lloc al carrer dels Cavallers, a començament de desembre de 1932. Però el tal silenci no ens ha d’estranyar, perquè aquella trobada de valencianistes insignes havia estat programada perquè fóra altament operativa i alhora profundament discreta. Seria l’esdevenidor que acabaria atorgant a aquell acte la dimensió històrica que ha assolit. D’altra banda, les circumstàncies van afavorir que la reunió tinguera lloc en un marc ben digne, no exempt dels tons nobles propis de les cases senyorials del Castelló dels segles XVII i XVIII, com ho és l’antic casalici d’Evarist Escalona, que acabaria sent adquirit per la família Martí i Matutano i finalment per la Diputació Provincial. L’edifici, que harmonitza l’austeritat arquitectònica amb una certa majestuositat, s’estructura en planta baixa i entresòl, més dues plantes superiors. Fa cantonada als carrers dels Cavallers i de Gràcia i la façana, rectangular i sense decoració, té balcons a les dues plantes; a començament del segle XX va incorporar el mirador. L’any 1931 la casa Martí i Matutano esdevenia la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, precisament en el moment en què l’ínclita societat es constituïa en l’avantguarda del procés definitiu de les Normes de Castelló. Per aquesta senzilla raó va ser aquest casalici, just a la primera planta, que va allotjar la reunió del desembre de 1932, en la qual es va arribar a l’acord definitiu d’acceptar la normativització mitjançant el document que coneixem com a Normes de Castelló. Així doncs, els dies 2 i 21 de desembre de 1932 han passat a enriquir el repertori de les dates memorables de Castelló de la Plana. A partir d’aleshores la casa Martí i Matutano esdevenia un dels indrets emblemàtics de la ciutat.
Fet i fet, havia de ser la nostra ciutat la que protagonitzara l’esdeviment històric de les Normes acordades l’any 1932. De fet, tan sols Castelló seria capaç, tal com reconeixerien més tard Adolf Pizcueta i Joan Fuster, de dur a terme una obra de les dimensions socials –això és, de seny i de concòrdia– que defineixen les Normes de Castelló. Per sempre més la ciutat s’ha constituït en referència de diàleg i de sensibilitat nacional per a tot el país. Per això, Joan Fuster proclamava, durant el formidable aplec tingut a la plaça de Bous, el 25 d’abril de 1982, precisament commemoratiu del 50è aniversari de les Normes: «Venim a Castelló a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes».
Finalment, l’any 2001, l’Associació Cultural Quatrevents (un cert precedent de l’activa Castelló per la Llengua), encastava a la frontera de la casa Martí i Matutano la composició ceràmica que recorda que aquest casalici singular va ser el marc d’un dels fets més gloriosos que va conduir Castelló de la Plana durant la primera meitat del segle XX.
