L'ermita de Sant Roc de Canet

José Juan Sidro Tirado
Llibret Gaiata 8, 2013.
 

Tres són les fites representatives de la nostra romeria, el pujolet de la Magdalena, la basílica del Lledó, i entre l'una i l'altra, l’indret que ocupa el protagonisme d'aquest escrit, l'ermita hortolana de Sant Roc a la partida de Canet, vora el Caminàs i la sèquia Major, en el seu caminar cap el Molí de la Font.

 Castelló des de sempre ha estat un poble de clara tradició religiosa, per això no ens ha de resultar gens estrany que, al primer terç del segle XVII quan la ciutat, -a l'igual que altres moltes ciutats de la mediterrània-, va veure's assolada per la pesta negra, les poc més de 5.000 ànimes que habitaven en aquell moment la pròspera ciutat de la Plana,  aixecant els ulls al cel,  s'aclamaren a  Déu demanant clemència, fent-ho mitjançant la intercessió  d'aquell, que només un segle abans, havia estat canonitzat,  per clamor popular, com el gran sant advocat contra la pesta, Roc de Montpeller; i així, Castelló i els castellonencs, ves a veure si per intercessió del Sant o per mutació genètica de les rates transmissores de la malaltia,  van aconseguir definitivament el 1652, superar l'epidèmia.

 Però a més a més de ser el nostre un poble de clara tradició religiosa, també ha estat des de sempre un poble agraït, i des d'aleshores ençà el record i estima envers la figura del sant protector de les malalties epidèmiques, ha estat present en diferents manifestacions al llarg dels temps, arreu del poble.

 Sense ànim de fer una descripció completa i acurada i només amb una simple ullada podem trobar un carrer al raval llaurador al nord de la ciutat, diferents imatges processionals de la figura del sant, on les llagues, la carabassa de pelegrí i el gos tenen un protagonisme principal, un bon nombre de fornícules amb retaules ceràmics a la Vila, amb l'habitual iconografia del sant vestit amb l’hàbit de pelegrí, en posició estant, recolzant el seu propi cos sobre un bàcul que manté a la ma, mentre ens mostra la llaga de la seua cama sota l'atenta mirada del gos qui li oferix un troç de pa o rotllo. També diverses representacions pictòriques d'afamats mestres del pinzell, unes festes de carrer, “Vora sèquia”, “del pany de Sant Doménech”, “de la Vila”, “del Raval”, “del Canyaret i Cassola”…, i dues ermites, la del Pla, tristament desapareguda, i la de Canet, en són algunes de les més representatives.

 És una veritable llàstima que, el 1847 i amb motiu de les guerres carlines s'enderrocara l'ermita del Pla, que es trobava aixecada sobre el que va ser la Casa Blanca, antic hospital d'empestats i cementeri, als afores del poble, en l'actual plaça de Teodoro Izquierdo, junt a l'estadi Castàlia, que segons documents de l'arxiu municipal, l'altar major posseïa un retaule de fusta, ocupant el seu espai central una pintura del Sant obra del pintor Urbà Fos, i per molts anys atribuïda a Ribalta, que va poder salvar-se de l'enderroc i es troba ara a l'edifici noble del nostre ajuntament.

 I si per vora de 200 anys va existir més enllà del Forn del Pla una ermita dedicada a Sant Roc, també aquell 1652, desapareguda la pandèmia, en època de renovació urbana, a punt d'iniciar-se la construcció del nou ermitori de Lledó, el Consell Municipal castellonenc va acordar habilitar una antiga alqueria i corral del Caminàs, a la partida de Canet, com a església on venerar també el sant advocat contra les pestes, ermitori que des d'aquell precís moment i fins avui, pren un protagonisme principal el dia de la Magdalena, com a estació de la Romeria i de la Tornà.

 Al llarg dels més de tres segles transcorreguts des d'aquell ahir fins aquest avui, l'ermita ha sobreviscut al pas del temps i constituïx un pilar important, dins de la seua humilitat, com a lloc emblemàtic per la ciutat en la celebració de la romeria i de tota la tradició que a ella envolta.

 I si parlem de tradició, la més coneguda i que relaciona directament com a element emblemàtic dins les festes de la Magdalena l'ermita de Sant Roc de les Fontanelles com també és conegut aquest indret per la gran quantitat d'afloraments d'aigua que fins no fa massa anys podien contemplar-se,  és fonamentalment la que emana del títol d'aquest escrit: “A Sant Roc de Canet, figa i doset”.

 I és que des d'aquell 25 de febrer de 1652, tercer dissabte de quaresma i any del 400 aniversari de la fundació de la ciutat en què va obrir-se l'ermita de Canet, any rera any, es consolida com a parada formulària gastronòmica obligada de la comitiva oficial de la rogativa i, per extensió, de tots els romeus "madaleners".

 La tradició popular, recollida en un fragment del Rotllo i Canya ens recorda el costum de “a sant roc de Canet, figa i doset, i matar el cuc”. Efectivament per la ubicació estratègica de l'ermita, a meitat de camí aproximadament del destí final, la Magdalena, és aquest un bon lloc per fer l'esmorzar. De fet, les “paradetes” de menjar i beguda estan disposades any rera any des de primera hora del matí, i, si el temps acompanya, si fa “bona cosa de calor”, els venedors fan l'agost en plena quaresma.

 La gent, els romeus, aprofitem el moment de descans, com ho fa també la comitiva oficial, per complir la tradició i menjar-nos una o dues figues albardades acompanyades d'una copeta de moscatell, mistela, anís o barreja, que en aquest lloc, dia i moment, s'anomena doset perquè, en temps que ningú ja recorda, com diu el  bon amic Àlvar Monferrer en un dels seus llibres, era el que costava aquesta presa, una moneda de dos diners.

 A mesura que va avançant el matí va disminuint la quantitat de gent que passa per Sant Roc, els participants continuen el camí i l'ermita, que seguix oberta i engarlandada per l'ocasió, presidida amb la imatge del Sant, té ara un moment de respir, fins que, al voltant de les cinc de la vesprada, torna a bullir d'activitat; la campana de l'espadanya redobla amb més força, cal rebre la comitiva oficial en la tornà que, des del 1989, any del 750 aniversari de la carta pobla de la ciutat, ve recuperar-se cada vegada amb més força.

 Ara, en el moment de la tornà, símbol del pairalisme, amb la sensació dels romeus d'haver-hi complit la promesa dels avantpassats, novament Sant Roc de Canet, pren protagonisme. Una processó ix de l'ermita en direcció a la sèquia Major a rebre la comitiva oficial que “baixa de la Magdalena”; en trobar-se les dues creus se saluden i continuen juntes en processó fins l'ermita.

 I una nova tradició gastronòmica té lloc en aquell moment. Si al matí la figa i el doset eren les estrelles, ara, a meitat vesprada, són "els rotllets de Sant Roc" els qui, regats amb una mica de moscatell, fan la delícia dels paladars més exigents. El moment del descans acaba amb el cant dels gojos del Sant i la repartida del rotllo de pa, per penjar a la canya, reminiscència del trasllat. I novament l'ermita, una vegada la tornà abandona el llogaret, s'envolta de soledat, la campaneta resta muda, només si escolteu amb atenció tal vegada el vent us acoste novament al Sant, en el ressò de les estrofes dels gojos:
“Puix que en nostra devoció
tens un lloc tan principal:
Lliura, sant Roc, de tot mal
el poble de Castelló.
Cada any la romeria
quan va a la Magdalena
es deixa ací la pena
i recull nova alegria.
Tu eres qui en l'ocasió
ens dónes força final”.
 “Lliura, sant Roc, de tot mal el poble de Castelló” eixe és el crit i l'esperança d'un poble, que també en altres ocasions de l'any tornarà a acostar-se a Canet, sobretot en el darrer diumenge de setembre, quan “El Pixaví” com a ermitans comboien la festa de l'ermita, i pregarà amb devoció davant la imatge del Sant que, des de l'horta castellonenca, des de la seua ermita del Caminàs, des d'aquest humil però emblemàtic lloc de pregària i festa, continua ajudant a fer més gran Castelló, fent vots perquè així continue sent per molts anys!!!