Teatre Principal
Emilio Pérez Salvador
Llibret Gaiata 8, 2013.
Un dia del mes d'octubre, el meu bon amic Rubén Peña García de l'equip de realització del Llibret de la Gaiata 8 (Portal de l'Om) em va demanar si em trobava amb ànims de col·laborar amb un article per al Llibret de la Gaiata de la MAGDALENA 2013.
Sense saber que es tractava li vaig dir que sí; U és així d'inconscient i atrevit, ja t'enviaré el temari i tries, em va dir.
I entre el temari vaig triar el Teatre Principal de Castelló.
I he de reconéixer que ho vaig triar egoistament, perquè d'esta manera, vaig pensar, parlaré un poc de Ràdio Castelló, la meua emissora de tota la vida, la que durant molts anys li ha estat guardant l'esquena al Teatre i els murs de la qual podrien contar una i mil anècdotes del Teatre Principal de Castelló.
Sobre el Teatre Principal s'ha escrit molt i per gent entesa en la matèria, jo no descobriré res, però ja que el meu amic m'ho ha demanat, traient d'ací i d'allà, simplement vos refresque la memòria.
Llig que, el poeta en Ramón de Campoamor, en la seua qualitat de cap polític i governador de la província, va dirigir un ofici a l'Ajuntament, al gener de 1848, en el que s'interessava la construcció d'un teatre; Va aconseguir que es formara una comissió per a estudiar la qüestió, però la iniciativa va ser rebutjada quan ja en Ramón de Campoamor havia sigut nomenat governador d'Alacant.
Diversos empresaris es van llançar a l'aventura de construir un teatre; Un en la plaça de Tetuan i un altre en el carrer de la Magdalena, el Teatre Nou, ambdós de curta vida, ja que cinc anys després es va començar a construir el Teatre Principal.
El 18 de setembre de 1879 és la data en què l'Ajuntament, finalment decidix edificar un teatre en la Plaça de la Pau; és autoritzat per mitjà de Reial Orde adquirir el terreny precís i el 16 d'abril de 1881 procedix a comprar l'hort de Cisternes, situat en la Plaça de la Pau.
En eixe moment l'opinió pública manifesta el seu paréixer, dividint-se en dos bàndols respecte al lloc més convenient per a emplaçar el teatre; la majoria opina que la Plaça Tetuan era el lloc més adient en detriment de la Plaça de la Pau.
Totes estes discrepàncies van fer que s'allargara i detinguera el procés administratiu, fins que el dia 6 de desembre de l'any 1884, l'Ajuntament de Castelló en sessió extraordinària aprova que l'emplaçament siga definitivament el de la Plaça de la Paz.
La seua construcció va començar el 2 d'octubre de 1890 amb la col·locació de la primera pedra. Es va inaugurar el 15 de febrer d'any 1894.
Va ser obra de l'arquitecte, en Godofredo Ros de Ursinos.
I amb motiu de la inauguració es va representar la sarsuela en tres actes i prosa “El Ángel Guardián”, lletra de Mariano Pina Domínguez i música dels mestres Nieto i Brul.
Segons conten les cròniques, la festa d'inauguració va ser tot un èxit, havent d'eixir a saludar al final de l'acte tant l'arquitecte, autor del projecte en Godofredo Ros de Ursinos, com l'arquitecte director de les obres en Francisco Tomás Traver.
A finals de l'any 1894, serà quan definitivament es pot dir que el teatre està conclòs.
És un edifici de planta trapezoïdal, presenta quatre fatxades i és de gran senzillesa.
Diuen que té certes influències del Teatre de la Comèdia de Madrid.
Presenta l'estructura pròpia dels teatres d'època: pòrtic, vestíbul, sala, escenari, dependències i amb una capacitat per a unes 1.500 persones.
La fatxada principal recau a la plaça de la Pau, la fatxada posterior al carrer Moyano, amb tres grans finestrals emmarcats amb rajoles agramellades.
Un vestíbul de grans proporcions dóna accés a les entrades del pis entresòl principal i tres obertures que donen al corredor de les llotges de platea i pati de butaques.
Sobre el vestíbul, en el pis principal, una gran sala que va ser concebuda en el seu dia com a saló de fumadors a qui pertany el balcó de la fatxada a la plaça de la Pau.
Ja en l'interior, trobarem en el sostre del pati de butaques, sis llenços del pintor Francisco Pérez Olmos, mentres que en les motllures que formen l'arrancada del sostre apareixen medallons pintats.
Però la major decoració se centra en el mur del prosceni (part de l'escenari més pròxima al públic), on es troben, emmarcats entre arcs de mig punt suportats per columnetes, nou llenços representant les nou muses, obra de Pedro Ferrer.
Finalment comentar que el mur del prosceni i els muntants d'obertura, (peces que sostenen la llinda), apareix decorat amb elements geomètrics, escuts de la ciutat i mitjacanyes amb cignes entrellaçats.
Des del primer moment el Teatre Principal ha sigut marc d'una sèrie d'esdeveniments rellevants de la vida castellonenca.
Per l'escenari ha passat pràcticament, tot el teatre espanyol d'actualitat en cada moment, així com les millors companyies.
En els anys 40 i 50 actors com Alejandro Ulloa, que a més d'actuar, recitava poemes en directe, a petició dels oients des de l'emissora Ràdio Castelló, que començava ja a unir la seua vinculació amb el Principal, que, com he dit al principi, duraria molts anys.
També es van oferir espectacles de revista amb companyies com les de Colsada, o el mestre Cabrera, amb les vedettes Celia Gámez, Carmen del Lirio, Conchita Leonardo i Virginia de Matos, entre altres.
L'actriu Nuria Espert casada amb l'empresari Armando Moreno, va tindre una presència molt destacada en el Teatre Principal perquè va estar molt vinculada a Castelló.
També es van dur a terme en el Principal les primeres projeccions de cine, va ser un 6 de desembre de 1896.
Personatge rellevant en la història del Principal és l'empresari Juan Cebrián Baigues que es va fer amb la propietat del teatre en solitari poc després de la seua privatització.
L'Ajuntament de Castelló va alienar l'immoble en 1898.
Després de la seua adquisició per la Generalitat Valenciana en 1999, el Principal va ser objecte d'una profunda restauració i remodelació, sense perdre cap dels seus valors en un dels monuments més preats del patrimoni històric artístic de la ciutat.
I la ràdio ja estava ací; Traslladats els seus estudis des del número 26 de la Plaça de la Constitució, actual Plaça Major, al carrer Moyano 1, corria l'any 1935.
Com ja he comentat abans, guardant-li les esquenes al gran teatre, en uns estudis a què s'accedia per una escalinata amb dos replanells que donava accés a un estret corredor. A la dreta, les oficines, despatxos i discoteca, a l'esquerra el locutori, sala de control i estudi i en el centre un celobert que donava als camerinos del Teatre Principal.
Com un xicotet homenatge a un gran home de la ràdio, Pepe Catalá, recentment transpassat, reproduïsc ací uns paràgrafs que va escriure en el llibre “La meua volguda Ràdio Castelló, Barcelona i Madrid”.
/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
Qui és?
No ningú (a fer la mà)
Es produïa pregunta i resposta, escriu Pepe Catalá, entre persones dispars i que no tenien cap relació: una baix i l'altra en el pis de dalt; a través del pati de baix arribava la veu a la finestra de dalt, la portera del teatre preguntava: Qui és? I Castelló des de les oficines de la ràdio, li contestava: No ningú (a fer la mà) cada vegada que sonava un timbre potent, estrident, quasi histèric.
Qui preguntava estava aliena a eixa resposta, no la sentia, era com un diàleg de sords, en què ningú li fera cas; Es repetia una vegada i una altra, sense un altre propòsit que deixar-ho en l'aire, sense contestar al que ningú li havia preguntat, insistint en una escena totalment surrealista, d'una forma mecànica, per pur acte reflex.
Qui és?
No ningú (a fer la mà)
///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
No hi havia artista que xafara l'escenari del Teatre Principal que no fóra entrevistat en Ràdio Castelló. Uns pujaven a l'estudi, altres per cansament calia portar-los el micròfon i l'equip de fil magnetofònic, amb Ximo Soriano de tècnic, al camerino.
Els que pujaven sempre eren un jovial Pedro Terol, Alejandro Ulloa, Juanita Reina, Alfonso del Real, Antonio Machín, Nuria Espert, Armando Moreno, América Imperio, Celia Gámez...
Una vegada, conta Pepe Catalá, que América Imperio, una descomunal vedette, li va dir a Celia Gámez: “m'agradaria cantar com tu”, i Celia li va contestar: “ni falta que et fa, tu mous el cul i ja és prou”.
Com l'emissora Radio Castelló estava ubicada en el mateix edifici del Teatre Principal i les oficines donaven al celobert on es trobaven els camerinos, en les nits càlides, les coristes, es deixaven les finestres de bat a bat i quan havien d'entrar a canviar-se de roba, ho feien tan de pressa que no reparaven que estaven obertes, circumstància que aprofitàvem, conta el bo de Pepe, per a veure un striptease gratis. Es va començar a córrer la veu i va haver-hi un muntó de candidats a espectadors.
Radio Castelló ha format part del Teatre Principal des de 1935 fins a 1983, data en què va ser traslladat els seus estudis actuals, al carrer Moyano 5.
